2.2 Sistemes de classificació

La classificació constitueix la base del sistema d’arxiu empresarial.

Sense classificació, les dades i les informacions sobre l’empresa serien difícilment interpretables; no sabríem què té l’empresa ni quines son les seves necessitats.


La classificació documental és una tècnica per a la identificació i el reagrupament sistemàtic de les dades i de les informacions similars, segons les característiques comunes que poden ser diferenciades.

Els sistemes de classificació que es poden aplicar son tres:

  • Classificació funcional: Els documents s’agrupen segons les funcions de l’entitat. La nota comú a tots els documents d’una mateixa classe és que son el resultat de una mateixa activitat, que alhora es reuniran en una classe més gran i així successivament.

  • Classificació orgànica: Es creen classes d’acord amb les divisions administratives de l’entitat, amb la seva estructura orgànica.

  • Classificació per matèries: Segons el contingut dels documents. No deriva directament de l’entitat, és més subjectiva. 

L'elecció del sistema ha de ser:

  1. El més estable possible, de manera que la classificació donada la fons perduri en el temps.
  2. Objectiu, és a dir, que la classificació no depengui tant de la percepció que la persona encarregada de l'arxiu pugui tenir com més d'aspectes inequívocs.

La més convenient serà la funcional ja que pot canviar l'organització de l'empresa però canviar la seva activitat és més difícil. 


El quadre de classificació és una estructura jeràrquica i lògica que reflecteix les funcions i activitats d'una organització. És el marc dins del qual s'organitzen els documents, es veuen les relacions entre ells, permeten normalitzar la denominació donada a cadascun i permet la seva localització. Per la seva realització és indispensable tenir un coneixement de l'organització que reflecteix, conèixer la seva estructura, els seus fins.






La codificació és l'assignació de lletres o números o una combinació de les dos per a cada nivell de la classificació.

La finalitat d'aquest codi és identificar el nivell de classificació de cada sèrie, posant de manifest la jerarquia i substituir en el darrer extrem, al títol de la sèrie.

Es col·loquen a l'esquerra de la denominació i cada signe se separa del següent per un punt.


Tipus de codificació


  • Alfabètica: Fa servir les lletres de l'abecedari seguint la seva seqüència
    • A
      • A.a.
        • A.a.a.
        • A.a.b.

  • Numèrica: Fa servir els números en la seva seqüència natural
    • 1
      • 1.1
      • 1.2
        • 1.2.1

  • Alfanumèrica: Combina números amb lletres
    • 1
      • 1.A
      • 1.B
        • 1.B.1
        • 1.B.2
Exemple:

Quan un document es genera o s'ingressa a l'oficina, el procés de classificació és:

  • Identificar l'expedient al que pertany el document si ja existeix o obrir-ne un de nou
  • Identificar la sèrie a la qual pertany
  • Buscar la subsèrie a la que s'enquadra
  • Anotar la classificació resultant, el codi i nom que li correspon i escriure-ho a la part superior dreta de la carpeta a llàpis i precedit de l'abreviatura ref.


Quan es treballa en entorns ofimàtics i el document és virtual s'arxiva en els directoris de l'ordinador, en carpetes i subcarpetes que faran servir la codificació i els noms de les sèries i subsèries del quadre.

Elements auxiliars del quadre

El quadre es podrà completar amb taules auxiliars que realitzen noves divisions més específiques i concretes en les sèries, subsèries i resta de nivells.

  • Específiques: Només s'apliquen a un nivell, a una sèrie o subsèries del quadre, apareixen al començament del nivell en el qual s'apliquen
  • Comunes: Perquè es poden aplicar a tots els nivells; són llistes ordenades que apareixen després del quadre
    • Nominals: Formades per nombres que identifiquen persones, organismes, llocs...
    • Uniformes: Per identificar tipus de documentació, correspondència, memòries...
Es mostren al quadre amb les lletres:

  • E= Específiques
  • N= Nominals
  • U= Uniformes
I es posen davant al codi de classificació, p.ex:

  • 2
    • N1.
      • N1.2
      • N1.3

2.3 Sistemes d'ordenació


A l'hora d'ordenar s'han d'establir una sèrie de criteris, aquests criteris generalment es basen en dates, noms i nombres.


Alfabètic:

Aquest sistema d'ordenació consisteix en agafar una paraula del document, generalment un nom, i es segueix la sequència alfabètica. Per exemple en documents personals, es prenen els cognoms i s'ordenen seguint l'ordre de l'alfabet.




Cronològic:

L'ordenació cronològica es basa en un element present en pràcticament qualsevol document, la seva data. Aquest mètode d'ordenació consisteix en ajuntar els que pertanyen al mateix any, dins del  any el mateix mes, i  dins el mateix dia. En el cas que falti el dia en el document, es col·locarà al final del mes i en el cas que falti el mes es col·locarà al final de l'any.
Posarem un exemple amb una fotografía d'un arxiu informàtic.





Numèric:

Aquest tipus d'ordenació respón habitualment a un sistema de codis que permeten identificar inequívocament un document concret. És el sistema més utilitzat en les tasques més vinculades a la comptabilitat i les tasques administratives. Consisteix en agafar com a referència un número del documet i ordenar-ho seguint la seva seqüència .
Per exemple, el nombre assignat a una factura o un rebut, el nombre d'un expedient, el nombre de registre d'entrada o sortida de la correspondència, etc.





Mixt o alfanumèric:

El sistema d'arxiu alfanumèric utilitza una combinació de noms (normalment el nom d'una persona ) i dígits.  Exemple un contracte de prestació de serveis que la seva ordenació es basa en l'any de celebració del contracte i el nom del contractista.





L'ordenació es realitza en diversos nivells. Els documents dins dels expedients segueixen un ordre de tramitació, aquests dins de les sèries i les sèries segueixen una jerarquia.

La ordenacion interna es fa seguint un procediment, ha de ser coherent i cronològic, del document més antic al més recent.

 Aquests documents s'identificaran amb: 
  • el nom de l'oficina
  •  la data d'inici/finalització
  •  el resum del contingut 
  •  el nombre de documents que conté
  •  el codi del quadre de classificació i nom de sèrie
  •  la signatura d'instal·lació.


Tots els documents s'hauràn de guardar en carpetes i es farà una copia de seguretat.







Quan els expedients han conclòs es guarden en caixes, aquestes s'identifiquen amb el nom de l'oficina, el codi de classificació el nom del nivell, i l'any/us.


Si vols saber com organitzar els teus arxius físics visita el següent enllaç:

https://www.youtube.com/watch?v=k2RanGzTtWU

2.4 Instal·lació


Es el procès d’ubicar els documents físics, amb la finalitat de protegir-los dels agents externs com: la pols, la humitat, la llum...  mitjançant unitats de instalació per assegurar la integritat  i la localització de la informació que contenen els documets.

Els dipòsits on se situïn els arxius han de disposar d'una bona ventilació, humitat i temperatura per evitar el deteriorament del material i unes bones mesures de seguretat.


A les oficines, el mobiliari o  útils utilitzats en la custòdia dels documents, han d'estar dissenyats acordes al treball que es realitza i a la freqüència d'ús, és a dir han de ser pràctics.
Els arxivadors de carpetes suspeses són els més comuns a les oficines. Les carpetes estan  penjades sobre dues varetes, amb visors i lenguetes horitzontals o verticals que sobresurten i on es col·loca el nom del nivell de classificació que correspon a l'expedient.



Els planers o portaplànols s'utilitzen per guardar plànols, material grafic o altres tipus, que a causa de la seva naturalesa no poden ser arxivats horitzontalment ni doblegar-se. Aquest tipus de material pot ser guardat també en portatubs. Les cintes, discos magnètics i optics necessiten caixes de plàstic.




Per  aquells expedients que es volen tenir a prop mentre estem treballant, es poden fer servir bastidors o miniarxivadors de sobretaula.








També es necessiten carpetes de cartró amb lenguetes, camises i guardes per agrupar documents relacionats  d'un mateix expedient, carpetes d'anelles i caixes d'arxiu.

Les caixes d'arxiu són les unitats d'instal·lació definitives, varien de dimensió segons el document. Han de ser de cartró antiàcid, resistent i amb un costat abatible per poder introduir els documents. Les dimensions han de ser lleugerament més grans que els documents per evitar que els fulls es dobleguin.

En una oficina també han d'haver-hi  prestatgeries per col·locar caixes, llibres i manuals d'oficina.

La instal·lació del material informàtic comporta dos problemes:

  • S'han de mantenir els suports, la seva vida és menor que en paper (de 5 a 40 anys) i la seva manipulació més delicada.

  • Cal consevar la informació, aquest és el major problema, ja que la tecnología va canviant constantment i el suport on ha estat guardada la informació queda obsoleta. 






2.5 El registre

Qualsevol organització està en constant comunicació amb l'exterior- Això genera un gran volum de comunicacions i documents que molts cops caldrà conservar de forma accessible per als treballadors que n'hagin de fer ús.

Davant d'aquest volum de documents que s'han d'arxivar a l'empresa esdevé indispensable establir mecanismes de registre de tota la documentació de la qual disposa l'empresa així com la relació amb l'espai o lloc on es troba arxivada.

Tenir dissenyat un bon sistema d'arxivament que ens permeti la recuperació de documents quan la gestió de l'empresa ho requereix implica portar un registre de la documentació de manera que, en el moment en què calgui buscar un document o saber si aquest ha estat rebut o enviat, o entrat a registre puguem agilitar aquest procés. 

El registre és un instrument de control sobre els documents. És el procés que implica fer anotacions, de manera ordenada, de la documentació enviada o rebuda per l'empresa, per donar-ne fe i facilitar-ne una cerca posterior. És un conjunt de camps que contenen les dades que pertanyen a una mateixa repetició d'entitat.

Consisteix a anotar, documentar, tots els documents que l'organització genera o rep, assignant un identificador a cadascun d'ells i fent una breu descripció.

La seva finalitat és deixar constància de tots els documents capturats o creats, fins i tot d'aquells que no es conservaran o que s'enviaran a altres entitats o arxius.

Se assigna automàticament un nombre consecutiu (nombre de registre) que va de vegades usat com índex encara que el normal i pràctic és assignar-li a cada registre un camp clau per a la seua recerca.

Pot realitzar-se en qualsevol nivell del sistema documental; pot existir un registre general (como ocorre en l'Administració) comuna per a tota l'organització, però també existiran registres en les oficines (arxiu de gestió) per deixar constància de l'entrada d'un altre tipus de documents (actes, acords, memòries), així com en altres unitats (arxiu central, històric).

La descripció que es fan en aquest moment és  molt breu, ha d'incloure els punts següents:

  • Identificador únic del sistema.
  • Data i hora de registre.
  • Títol. descripció abreujada.
  • Autor (persona o entitat) i remitent o destinatari. 

En els arxius tradicionals el registre és un document apart, independent, amb forma de llibre apaisat; en els registres automatitzats forma la mateixa part del sistema. 

Entre els llibres més habituals a les organitzacions hi trobem el registre general d'entrada (pot haver-n'hi un d'específic per a correspondència o incloure qualsevol tipus de document que arriba a l'empresa) i també el de registre de factures. 


2.6 Problemes d'organització

Alguns dels problemes que es presenten deriven del desconeixement de l'organització en la qual es treballa, per això és convenient tenir una visió de conjunt de l'entitat per poder situar la part del procés que un realitza en un context més general.


La falta de comunicació entre les diferents oficines propicia l'aparició de "illes d'informació", és a dir, àrees on es resol un assumpte de manera aïllada, sense tenir en compte on ha vingut ni on va a anar a continuació. La conseqüència és que en moltes ocasions es dupliquen documents, i es torna a fer treball ja fet.



Els documents no s'estructuren de manera normalitzada, presentant cadascun, encara quan serveixin per al mateix assumpte, formes diferents. Aquest fet dificulta la seva identificació i arxivat. Igual succeeix amb els processos, que de vegades s'improvisen i són subjectius.



Falta d'un responsable que coordini els procesos; falta d'espai per a l'arxiu, que es col·loca de qualsevol manera en qualsevol lloc, la qual cosa produeix gairebé sempre la dispersió de la documentació, el desordre i la pèrdua. 



La inexistència de polítiques i la falta de procediments de les transferències, que es realitzen sense un calendari, sense cap control.



La solució de problemes passa pel rigor en el desenvolupament del treball, l'ordre i la neteja a cada moment i per l'observació estricta de les normes establertes. Aquestes normes han d'estar desenvolupades en manuals o catàlegs de procediment on es descrigui de forma detallada com realitzar cada pas i als catàlegs de documents on es detalla la seva estructura. 




3.1 Introducció

La finalitat última de l'arxiu és servir als seus usuaris la informació abocada en els documents i aquests mateixos; en les fases històriques (arxius intermedi i històric) per mantenir viva la memòria i la identitat de la institució o de la societat, en les fases actives (arxius de gestió i central) per a la resolució d'un assumpte administratiu.

La recuperació de la Informació (RI) és la disciplina encarregada d'organitzar l'accés eficient a la informació emmagatzemada i registrada en els documents. Es pot recuperar a través de diferents eines: bases de dades, Internet,... Conèixer i manejar aquestes eines contribueix a una recuperació de qualitat.

Per accedir als documents i a la seva informació cal desciure'ls.

La descripció és el conjunt de les tasques encaminades a informar sobre el contingut dels documents i del document mateix, amb la finalitat de que els usuaris puguin accedir a ells.
Una forma d'escriure documents és la indexació.

La indexació és el procés d'explicar o representar el contingut temàtic d'un recurs d'informació per elaborar un índex que consisteix a obtenir els conceptes representatius del contingut d'un document on es poden emprar matèries, paraules claus o descriptores. A més és l'acció i efecte de indexar la confecció que és la preparació i realització d'índex que es fa servir com a eina de cerca i accés al contingut de recursos en sistemes de recuperació. La indexació no solament es limita a detectar, descobrir, percebre els vocables presents en el document, a més la seva traducció i interpretació per poder passar el llenguatge natural al llenguatge documental.

3.2 Indexació, index del quadre de clasificació

L' indexació és el procés mitjançant el qual s'examinen ordenadament les dades i informes per seguidament elaborar un índex que ens  faciliti la recerca d'informació i la ajuda a seleccionar amb major exhaustivitat. 

Els índexs són llistes de termes que reflecteixen el contingut dels documents i através els quals es possible la recuperación de la informació.

EL procés d'indexació es porta a terme mitjançant tres etapes:

1) S' examina el contingut del document i es descriuen els punts fonamentals que són:
  • formato
  • títol
  • autor
  • a qui va dirigit
  • l'objecte que persegueix
  • dates
  • resum

2) Es seleccionen els conceptes fonamentals i es tradueixen a termes d'indexació forman un llenguatge documental.

3) Es trien els termes que passaràn a formar part de la llista.

La indexació serà més senzilla i subjectiva quan  menys termes hi hagin.


Els termes que es representen als indexs poden traduir-se a un vocabulari establert o poden estraerse directament del document, en aquest cas estariem parlant de les paraules clau.

Els termes triats per l'indexació han de cumplir les següents condicions:
  • Exhaustivitat: han de apareixer a la llista tots els conceptes bàsics del document.
  • Precisió: s'han d'evitar les paraules ambigües i genèriques.
  • Pertinença: disciplina a l'hora de seleccionar els termes.
  • Uniformitat: utilitzar les mateixes expresions per als mateixos conceptes per mantenir una coherència.
Els tipus d'index més habituals són:
Aquest tipus d'index han de seguir unes series de regles:

Pels onomàstics quan fan referència a noms de persones:
  • Primer anirà el cognom i després el nom
  • Es respetarà el llenguatge d'origen
  • Les inicials es posposen
  • Els cognoms amb guió es consideren un sol
  • Les preposicions dels cognoms es posposen al nom
  • Les particules de tractament també es posposen
  • Es poden afegir dades i calificatius que aclareixen la seva identitat
Quan fan referència a les institucions:
  • De forma directa sense inversió
  • Abreviatures i siglas per evitar confusions
Pels topogáfics ( fan referència a termes geogràfics)
  • La jurisdicció ha d'anar entre parentesis
  • A l' idioma del centre
Per matèries:
  • Ús del singular per noms incontables i plural pels contables
  • Entrades directes, sense inversió
La llista dels conceptes es pot ordenar de manera alfabètica o sistemàtica.

La norma ISO 5963 (1985) estableix les pautes que s'han de seguir a l'hora de fer una indexació.

Els index han de actualitzar-se i revisar-se periodicament. Aquesta revisió i actualització es realitza al voltant de tres termes:



Els termes desfasats es refereixen tant a conceptes que ja no existeixen, com a aquells que han perdut la seva especificitat i estàn representats en un altre terme.

Els termes que expresen nous conceptes ha de comprobar-se la seva exactitud.

Es important establir com s'escriuràn i triar una sola solució a les distintes solucions.


L'anomenat quadre de classificació és un instrument auxiliar de l'arxiu. Pot ser també denominat com a esquema de classificació, i que segons el consagrat autor Michael Roberge pot definir-se de la següent manera:" una estructura jeràrquica i lògica que reflecteix les funcions i les activitats d'una organització, funcions que generen la creació o la recepció de documents. Es tracta en suma d'un sistema que organitza intel·lectualment la informació i que permet situar els documents en les seves relacions els uns amb els altres per constituir això que es diu generalment expedients. El sistema de classificació és un modelador d'informació, irreemplaçable per un índex, per més sofisticar que sigui. Elaborat a partir  de les funcions de l'organització, el sistema de classificació té igualment com a avantatges el normalitzar la denominació dels expedients. El requisit previ indispensable per a l'elaboració d'un sistema de classificació és el d'un perfecte coneixement de les funcions de l'organisme que genera els documents".

Serà en aquest quadre de classificació en el qual es reflecteixin:

  • Les diferents categories que s'han comentat anteriorment (sèrie, subserie. secció...)
  • Les diferents codificacions que se li han donar a cadascuna de les classes. Per exemple, "F" a les factures.

A més, l'arxiu ha d'explicar també amb un manual de procediment en el qual s'indicaran, a més dels criteris utilitzats per dur a terme les codificacions, les normes a seguir per a la consulta, la implementació de documents, l'expurgo, etc.

INDEX

TEMA 1. ELS ARXIUS, PÚBLICS I PRIVATS 1.1.   Introducció 1.2.   Concepte d’arxiu 1.3.   Concepte de document 1.4.   El cicle vi...